Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alacant. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alacant. Mostrar tots els missatges

Fragments a la Fundació Frax



El 3 de juliol, a les 20h, la Fundació Frax (passeig de les Estreles, 3, L’Alfàs del Pí) inaugura l’exposició col·lectiva Fragments, del col·lectiu del Palau.


La mostra, que es pot visitar fins al 9 d’agost, inclou obres de Fernando Barrué, Mariona Brines, Fuencisla Francés, Pasqual Gomes, Martí Rom, Pablo Noguera, Joan Paton, Francisca Revert, Carmen Sánchez i Hans-Dieter Zingraff. Amb la col·laboració del fotògraf Loek Groenendijk que presenta el seu llibre El ojo indiscreto.




Per si voleu veure una mostra d'aquest col·letiu punxeu ací


FRAGMENTS
Col·lectiu del Palau
Del 3 de juliol al 9 d'agost 2015
Fundació Frax
Passeig de les Estreles, 3
Albir - L'Alfàs del Pí -Alacant-
 

Taller de motlles

 
Ja fa uns dies, que vaig participar en un taller intensiu de motlles per a ceràmica, una de les moltes assignatures pendents que encara no habia pogut realitzar.
 
 
 

No volia deixar passar l'ocasió de mostrar algunes de les fotografies d'aquest curs.
 
 

El taller el va impartir, Alicia Díaz, guanyadora del Premi del públic de l'Alcora de 2013. El lloc, una antiga alqueria, ací a València. Les alumnes, una varietat geogràfica amb un mateix interés, la ceràmica!!!

Des d'ací, els envie una abraçada allà on estiguen: Mamen, Saragossa; Ana María, El Brasil; Pilar, Requena; Valentina, València; Cristina, Alacant; l'altra Cristina o siga jo, Aldaia i... la professora, Alicia, Vigo.
 
 

Un taller i una experiencia molt intensa, recomanable!!!

Exposició homenatge a Arcadi Blasco

 
Aquest matí en el  Claustre Gòtic del Centre del Carme, aquí a València, amb la col·laboració del MUA (Museu de la Universitat d'Alacant) s'ha homenatjat al artista Arcadi Blasco.
 



A l'acte han assistit la filla Sara Blasco, el Vicerector de Cultura de la Universitat d'Alacant Carles Cortés, el ceramista Enric Mestre ... i un grup d'amics i amigues d'Arcadi, al que mai oblidarem.
 



 

Arcadi Blasco, t'estimem!

Arcadi, bon viatge..
 
Les seues cendres dins d'un atuell de fang. Com ell haguera volgut i acompany
dels poemes, Viatge a Itaca i Vientos del pueblo me llevan.
 
ITACA
Cuando emprendas tu viaje a Itaca
pide que el camino sea largo,
lleno de aventuras, lleno de experiencias.
no temas a los lestrigones ni a los cíclopes,
ni al colérico posidón,
seres tales jamás hallarás en tu camino,
si tu pensar es elevado, si selecta
es la emoción que toca tu espíritu y tu cuerpo.
Ni a los lestrigones ni a los cíclopes
ni al salvaje Posidón encontrarás,
si no lo llevas dentro de tu alma,
si no los yergue tu alma ante tí.
Pide que el camino sea largo.
Que sean muchas las mañanas de verano
en que llegues -¡con qué placer y alegría!-
a puertos antes nunca vistos.
Detente en los emporios de Fenicia
y hazte con hermosas mercancías,
nacar y coral, ámbar y ébano
y toda suerte de perfumes voluptuosos,
cuantos más abundantes perfumes voluptuosos puedas.
Ve a muchas ciudades egipcias
a aprender de sus sabios.
Ten siempre a Itaca en tu pensamiento.
Tu llegada allí es tu destino.
Mas no apresures nunca el viaje.
mejor que dure muchos años
y atracar, viejo ya, en la isla,
enriquecido de cuanto ganaste en el camino
sin aguardar a que Itaca te enriquezca.
Itaca te brindó tan hermoso viaje.
Sin ella no habrías emprendido el camino.
Pero no tiene ya nada que darte.
Aunque la halles pobre, Itaca no te ha engañado.
Así, sabio como te has vuelto, con tanta experiencia,
entenderás ya qué significan las Itacas.
Constantin Cavafis
 
 Acompanyat d'un retra que li va fer el seu amic Javier Lorenzo i
les fotografies
dels que ell més estimava, la seua familia.
Vientos del pueblo me llevan
Vientos del pueblo me llevan,
vientos del pueblo me arrastran,
me esparcen el corazón
y me aventan la garganta.
Los bueyes doblan la frente,
impotentemente mansa,
delante de los castigos:
los leones la levantan
y al mismo tiempo castigan
con su clamorosa zarpa.
No soy un de pueblo de bueyes,
que soy de un pueblo que embargan
yacimientos de leones,
desfiladeros de águilas
y cordilleras de toros
con el orgullo en el asta.
Nunca medraron los bueyes
en los páramos de España.
¿Quién habló de echar un yugo
sobre el cuello de esta raza?
¿Quién ha puesto al huracán
jamás ni yugos ni trabas,
ni quién al rayo detuvo
prisionero en una jaula?
Asturianos de braveza,
vascos de piedra blindada,
valencianos de alegría
y castellanos de alma,
labrados como la tierra
y airosos como las alas;
andaluces de relámpagos,
nacidos entre guitarras
y forjados en los yunques
torrenciales de las lágrimas;
extremeños de centeno,
gallegos de lluvia y calma,
catalanes de firmeza,
aragoneses de casta,
murcianos de dinamita
frutalmente propagada,
leoneses, navarros, dueños
del hambre, el sudor y el hacha,
reyes de la minería,
señores de la labranza,
hombres que entre las raíces,
como raíces gallardas,
vais de la vida a la muerte,
vais de la nada a la nada:
yugos os quieren poner
gentes de la hierba mala,
yugos que habéis de dejar
rotos sobre sus espaldas.
Crepúsculo de los bueyes
está despuntando el alba.
Los bueyes mueren vestidos
de humildad y olor de cuadra;
las águilas, los leones
y los toros de arrogancia,
y detrás de ellos, el cielo
ni se enturbia ni se acaba.
La agonía de los bueyes
tiene pequeña la cara,
la del animal varón
toda la creación agranda.
Si me muero, que me muera
con la cabeza muy alta.
Muerto y veinte veces muerto,
la boca contra la grama,
tendré apretados los dientes
y decidida la barba.
Cantando espero a la muerte,
que hay ruiseñores que cantan
encima de los fusiles
y en medio de las batallas.
Miguel Hernández

Arcadi Blasco


 
Tots els que el coneguérem hem aprés a estimar la vida.
 
Aquesta fotografia, és la que més m'agrada,
la vaig fer el 2008 a Pontevedra
 
Les mans d’Arcadi han escrit, amb el llenguatge plàstic de l’argila, els seus desitjos, les seues il·lusions... Nosaltres els seus deixebles hem de continuar la tasca començada per el Gran Mestre.
Un artista compromés, humil i generós. Compromés perquè fins el últim alé ha lluitat sempre per la causa en la que ell creia, sempre fou crític amb allò que considerava injust. Humil perquè la seua vida senzilla no concordava amb el valor artístic de la seua obra i la seua vàlua humana.  I generós,  amb tots nosaltres, perquè moltes institucions tenen obra donada per ell de la podem gaudir, i a més, ens deixa un llegat molt valuós també donat al municipi de Mutxamel i que podrem contemplar en el futur Museu Arcadi Blasco.
 
Un Gran Mestre i un gran amic
 
La seua generositat era en tots els àmbits, ara fa dos anys per al col·lectiu La Pasta li vaig demanar un text per al catàleg que ens va fer el Museu d’Onda i ell desinteressadament em va enviar al cap de dos dies un text preciós i encoratjador. Vos deixe el últim paràgraf que avui he tingut plaer de tornar a llegir.
Es va teixint el teixit i s'apropa el dia en que la ceràmica sigui una expressió plàstica capaç com cap altra, de totes les possibilitats que pot donar esta transformació dels materials. la forma i el color  en l'espai, amb l’espontaneïtat de la pintura, sense la seva ficció; la rotunditat de l’escultura més el concepte espacial de l'arquitectura, el buit. I amb la màgia afegida del foc dominant.
Vos desitge el millor per a un futur brillant.
 
Arcadi Blasco
Gràcies Arcadi
 
Aquest llogaret ha parlat d'ell en moltes ocasions:
 

Antonio Alcaraz a Cànem

Després de un munt de dies sense visitar el meu espai preferit, després de setmanes frenètiques, però fantàstiques, torne amb més ganes que mai.
Començaré per la informació que m’arriba de la Galeria Cànem de Castelló, com sempre i seguint la seua línia de qualitat, inaugura aquesta vegada amb l’artista alacantí Antonio Alcaraz, professor de la facultat de Belles Arts de València.
 
 
Ací teniu un extracte de la nota de premsa que proporciona la Galeria.

En els darrers anys Antonio Alcaraz ha fet de la industria (des-industrialització ) el tema protagonista del seu objecte i acte artístic. Antonio Alcaraz utilitza les tècniques de reproducció, transferències electrogràfiques, litografia, xilografia, serigrafia, en els que la fotografia és la imatge primitiva, “original”, i figurativa. L'acte fotogràfic es essencial en la seva obra: és el testimoni.
L'obra d'Antonio Alcaraz vol sensibilitzar-nos: Ací està el compromís de l'artista, com un franctirador, envers l'element industrial, ara ja espais buits i obsolets. A hores d'ara ja no es tracta de memòria d'arqueologia, de patrimoni (mementum mortis) ... Ara és la memòria que s'activa, que es desperta.
En estos delicats i difícils moments el motor econòmic que és/era la nostra industria propera gemega, remuga, esllangueix, esmorteix...potser emmudeix per sempre més.
Així com el darrer dia de les olimpíades s'apaga, sufoca... la flama... ací a La Plana, la “flamarada” del gas pot acabar, paradoxalment, reduint a cendra la realitat vital-industrial, que esdevindrà d'aquesta manera memòria conca.
 
Text de la Galeria
 
 
 
Carbó i acer, poètica d'una memòria

ANTONIO ALCARAZ
2 de Novembre  -  11 de Desembre
 
Antonio Maura, 6
12001 Castelló de la Plana
Tel. 964 22 8879
 
canem@gri.es www.galeriacanem.com

Descobrir a Arcadi Blasco


Dimecres, 2 de maig de 2012, a les 20:00 h.


Col·labora: MUBAG

Obra: Cercenador de dedos decisorios d'Arcadi Blasco

La conferència del cicle “Descubre una obra de arte en el MUBAG” del mes de maig, ens presentarà una obra del conegut ceramista i pintor alacantí Arcadi Blasco. Pronunciarà la conferència Emilio Soler Pascual, historiador i escriptor, col·laborador d'aquest Institut, i amic personal de l'artista.

 Gran mestre i millor amic, Pontevedra 2008


 Incansable, Arcadi a Pontevedra 2008

Al seu taller en la partida de Bonalba, 2011

Obra a descobrir:
Títol: Cercenador de dedos decisorios.
Tècnica: Acrílic sobre aglomerat. Assemblatge sobre ceràmica.
Mides: 71,50 x 96 cm.

Artista: Arcadi Blasco (Mutxamel, 1928)

Alacantí de Mutxamel, fill de sastre i brodadora, neix el 1928. En el seu actual retir de Bonalba, i sempre que pot, practica la recol·lecció de l'oliva, la mateixa que en el passat anava a parar al trull dels seus avis. Ben aviat la música es creua en el seu camí: ell diu que gràcies als ensenyaments de la seva germana. Arcadi, el 1942, ingressa al Seminari oriolà i arriba a obtenir per oposició la plaça d'organista. Però la carrera eclesiàstica no és el seu i el 1945 torna a casa. Madrid sembla ser la sortida vital per a un jove que anhela ser artista i cap a la capital dirigeix els seus passos al començament de 1947. Còpia als mestres del Prado per vendre'ls al Rastre i, sobretot, es matricula a l'Escola Superior de Belles Arts. La "mili" l'envia a València i allí continua els seus estudis a l'Acadèmia de Sant Carles. A El Paular, coneix a la qual seria la seva esposa, la ceramista Carme Perujo. Al poc, comença la seva col·laboració amb el mestre Vázquez Díaz.



El taller a Bonalba, el seu refugi
d’on surten totes les seues creacions

A partir d'aquest moment, tot succeeix a un ritme vertiginós: una beca de la Diputació alacantina li obre les portes de l'Acadèmia d'Espanya a Roma. És una experiència que el portarà pels camins de la ceràmica, especialment després de conèixer als artesans de Conca, de Sevilla, d 'Agost. Es muda a una nau de Madrid on instal·la un forn i comença a treballar amb José Luis Sánchez. I amb Canogar, Pablo Serrano, Juana Francés, Saura, Manuel Rivera, Vento o Hernández Mompó. Col·labora amb arquitectes i ompli de vidrieres els nous poblats agraris de mig Espanya. El 1959, Arcadi presenta a l'Ateneu madrileny seus quadres ceràmics, rebent unes crítiques entusiastes en elevar el fang a la suprema categoria artística.

Rere les seues següents exposicions, Arcadi ja ha obtingut un suport unànime a la seua obra. El suport definitiu arriba amb la seua participació en la XXXV Biennal de Venècia on mostra al món la seua ideologia i el seu bé fer. A partir d'aquest moment, les principals col·leccions artístiques poblen les seves parets amb les seues obres ceràmiques. Arcadi Blasco, premi Maisonnave de la Universitat d'Alacant i Premi de les Belles Arts de la Generalitat Valenciana, és un mutxameler que no ha renunciat mai a les seues idees artístiques ni als seus ideals de justícia i llibertat.

Cartell de la conferència

Conferenciant: Emilio Soler Pascual

Llicenciat en Geografia i Història i Doctor en Història Moderna per la Universitat d'Alacant. Ha estat director general de Cultura de la Generalitat Valenciana entre 1981 i 1992, així com diputat socialista a les Corts Valencianes durant tres legislatures, entre altres càrrecs públics.

Autor de diversos articles i llibres sobre la història dels viatges i els viatgers per Espanya, especialment entre els segles XVII al XIX. Ha col·laborat en diversos catàlegs sobre exposicions d'artistes alacantins, incloses les dues últimes d'Arcadi Blasco al Museu Universitari d'Alacant i a la Universitat d'Alcalá de Henares. El 1996 va començar a donar classes a la Universitat d'Alacant en el Departament d'Història Medieval i Moderna, atès que s'ha jubilat recentment. Entre els seus càrrecs acadèmics figura el haver estat Director de la Universitat Permanent i Director de la Seu Universitària d'Alacant.

Actualment és soci numerari de la Reial Societat Econòmica d'Amics del País de València, pertany al Patronat de la Fundació del Museu Arqueològic Provincial (MARQ), és membre del Patronat de la Fundació Art Segle XX de "L'Assegurada", Acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia Hispanoamericana de Cadis, soci de la Societat Geogràfica Espanyola i col·laborador de l'Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert en el Departament de Publicacions.

Text extret de la pàgina del Museu
 
Si voleu veure més informació d’Arcadi ací a El meu llogaret
Punxeu en aquestos enllaços:

Arcadi Blasco, Retrat 
Arcadi Blasco, Enhorabona! 
Arcadi Blasco, Homenatge 
Arcadi Blasco, El pescador