Forn de paper

 
El pròxim diumenge dia 28, Àngel Igual i Adolfo Giner realitzaran un taller-workshop que consistirà en la construcció i posterior cocció d’un forn de paper.
Es realitzaran diferents tècniques, fumats, ceràmiques negres, decoracions amb sals, treballs amb sigillates, pitfiring…
 


Forn de Paper
El forn de paper també anomenat kamigama, és una adaptació contemporània de les cremes primitives realitzades amb combustibles sòlids (llenya). El forn es construeix amb una base que facilite l'entrada d'aire, sobre aquests. Damunt d'aquesta base es col·loca un suport que sostindrà les peces i al voltant el combustible que pot ser fusta, carbó, serradures, paper, etc. Un cop tenim la càmera de combustió es construeix la carcassa que serà el forn en si, per això utilitzarem papers que continguin gran quantitat de caolí (per exemple paper de diari) i que siguin poroses. Aquest paper ho anirem banyant en barbotina, preferiblement xamotada, fins que obtinguem un gruix d'uns 6 centímetres. A qui també podrem afegir algun tipus de malla metàl·lica per obtenir més consistència al forn.
Per a la cocció cal posar el foc molt lentament, gairebé a l'exterior de la creu, gradualment es van temperant les peces. Donen bon resultat el gres, però es pot fer servir qualsevol pasta i encara que es poden coure peces esmaltades donen millors resultats els brunyits o les sigillates. Les coccions solen arribar pràcticament a 1000 ºC, i atès que en la cocció se succeeixen les diferents atmosferes (oxidant, neutra i reductora) aquests forns ens permeten realitzar diferents tipus de coccions simultànies com són fumats, ceràmiques negres, decoracions amb sals, treballs amb sigillates, pitfiring, etc.
Durant el taller els alumnes treballen la decoració de les peces per diferents mètodes, porten una cocció i se'ls explica el funcionament d'aquesta tècnica i dels processos i reaccions que ocorren en el forn.
Al finalitzar el taller es realitza una valoració del mateix, contemplant tots els aspectes del procés d'Ensenyament / Aprenentatge; aquesta avaluació repercuteix en la planificació dels experiments proposats pels grups.
Àngel Igual / Adolfo Giner
 



Base del forn, es pot fer amb qualsevol tipus de maó,
però és millor refractari per si hi ha trencaments.

 


Col·locació de les peces (les galledes són
per fer diferents atmosferes).
 



Col·locant paper amb fang (barbotina)
sobre el volum que serà el forn.
 


Un cop feta la carcassa paper s'encén el forn.
 
Ja ha acabat ara només falta netejar les peces.
 
 
Construcción y cocción en horno de papel
A les 8.30h (duració aproximada 9h)
Diumenge 28 d'abril 2013



Lloc: Plaça Rei En Jaume de Vila-real (Castelló)

Més informació: aigualigual@yahoo.es tel.615824548

 

Les fotografies pertanyen a Adolfo Giner i Ángel Igual


 
 
 

CAXIGUEIRO, A contorna das palabras

Daniel Caxigueiro artista compromès amb la societat i amb el seu temps té una dilatada trajectòria on es pot comprovar que amb la plasticitat dels diferents materials amb els que treballa sempre té un discurs reivindicatiu o de protesta.
Tot i ser l’argila la matèria que més utilitza, es mou en qualsevol altre material que crega convenient per a realitzar les seues creacions.
 


 
 En aquesta ocasió la mostra “A contorna das palabras” presenta més de vint treballs en diferents suports com fotografia, escultura, dibuix o instal·lacions.
 

 
...Obres com "O libro de Tifariti", en la qual fa referència a la situació prolongada dels habitants sahrauís en terra de ningú, estableixen una relació amb els seus primers treballs ja esmentats de " A linguaxe da memoria ".
La pèrdua de les cultures minoritàries s'ha convertit un dels discursos habituals de Caxigueiro, un artista compromès que incideix en tot el que suposa la desaparició o deteriorament dels valors fonamentals de l'home. Obres com "Natureza morta" i " O libro das polas " suggereixen la degradació del medi geogràfic, altres com " O libro das palabras ", "O libro dos paxaros " i "O libro do silencio", fan referència a l'idioma gallec i l'oblit de moltes de les seves paraules que s'utilitzaven no fa massa temps i que ara han perdut la seva referència i significat...
text d'Antonio García Moreno
 
CAXIGUEIRO
A contorna das palabras
C/ Emilia Pardo Bazán, 3-bajo derecha
15005 La Coruña
pardobazantres@gmail.com
Tel 617326094
Del 5 al 30 d’abril 2013
Inauguració divendres 5 d’abril 2013
 
 

Arcadi Blasco, t'estimem!

Arcadi, bon viatge..
 
Les seues cendres dins d'un atuell de fang. Com ell haguera volgut i acompany
dels poemes, Viatge a Itaca i Vientos del pueblo me llevan.
 
ITACA
Cuando emprendas tu viaje a Itaca
pide que el camino sea largo,
lleno de aventuras, lleno de experiencias.
no temas a los lestrigones ni a los cíclopes,
ni al colérico posidón,
seres tales jamás hallarás en tu camino,
si tu pensar es elevado, si selecta
es la emoción que toca tu espíritu y tu cuerpo.
Ni a los lestrigones ni a los cíclopes
ni al salvaje Posidón encontrarás,
si no lo llevas dentro de tu alma,
si no los yergue tu alma ante tí.
Pide que el camino sea largo.
Que sean muchas las mañanas de verano
en que llegues -¡con qué placer y alegría!-
a puertos antes nunca vistos.
Detente en los emporios de Fenicia
y hazte con hermosas mercancías,
nacar y coral, ámbar y ébano
y toda suerte de perfumes voluptuosos,
cuantos más abundantes perfumes voluptuosos puedas.
Ve a muchas ciudades egipcias
a aprender de sus sabios.
Ten siempre a Itaca en tu pensamiento.
Tu llegada allí es tu destino.
Mas no apresures nunca el viaje.
mejor que dure muchos años
y atracar, viejo ya, en la isla,
enriquecido de cuanto ganaste en el camino
sin aguardar a que Itaca te enriquezca.
Itaca te brindó tan hermoso viaje.
Sin ella no habrías emprendido el camino.
Pero no tiene ya nada que darte.
Aunque la halles pobre, Itaca no te ha engañado.
Así, sabio como te has vuelto, con tanta experiencia,
entenderás ya qué significan las Itacas.
Constantin Cavafis
 
 Acompanyat d'un retra que li va fer el seu amic Javier Lorenzo i
les fotografies
dels que ell més estimava, la seua familia.
Vientos del pueblo me llevan
Vientos del pueblo me llevan,
vientos del pueblo me arrastran,
me esparcen el corazón
y me aventan la garganta.
Los bueyes doblan la frente,
impotentemente mansa,
delante de los castigos:
los leones la levantan
y al mismo tiempo castigan
con su clamorosa zarpa.
No soy un de pueblo de bueyes,
que soy de un pueblo que embargan
yacimientos de leones,
desfiladeros de águilas
y cordilleras de toros
con el orgullo en el asta.
Nunca medraron los bueyes
en los páramos de España.
¿Quién habló de echar un yugo
sobre el cuello de esta raza?
¿Quién ha puesto al huracán
jamás ni yugos ni trabas,
ni quién al rayo detuvo
prisionero en una jaula?
Asturianos de braveza,
vascos de piedra blindada,
valencianos de alegría
y castellanos de alma,
labrados como la tierra
y airosos como las alas;
andaluces de relámpagos,
nacidos entre guitarras
y forjados en los yunques
torrenciales de las lágrimas;
extremeños de centeno,
gallegos de lluvia y calma,
catalanes de firmeza,
aragoneses de casta,
murcianos de dinamita
frutalmente propagada,
leoneses, navarros, dueños
del hambre, el sudor y el hacha,
reyes de la minería,
señores de la labranza,
hombres que entre las raíces,
como raíces gallardas,
vais de la vida a la muerte,
vais de la nada a la nada:
yugos os quieren poner
gentes de la hierba mala,
yugos que habéis de dejar
rotos sobre sus espaldas.
Crepúsculo de los bueyes
está despuntando el alba.
Los bueyes mueren vestidos
de humildad y olor de cuadra;
las águilas, los leones
y los toros de arrogancia,
y detrás de ellos, el cielo
ni se enturbia ni se acaba.
La agonía de los bueyes
tiene pequeña la cara,
la del animal varón
toda la creación agranda.
Si me muero, que me muera
con la cabeza muy alta.
Muerto y veinte veces muerto,
la boca contra la grama,
tendré apretados los dientes
y decidida la barba.
Cantando espero a la muerte,
que hay ruiseñores que cantan
encima de los fusiles
y en medio de las batallas.
Miguel Hernández

Arcadi Blasco


 
Tots els que el coneguérem hem aprés a estimar la vida.
 
Aquesta fotografia, és la que més m'agrada,
la vaig fer el 2008 a Pontevedra
 
Les mans d’Arcadi han escrit, amb el llenguatge plàstic de l’argila, els seus desitjos, les seues il·lusions... Nosaltres els seus deixebles hem de continuar la tasca començada per el Gran Mestre.
Un artista compromés, humil i generós. Compromés perquè fins el últim alé ha lluitat sempre per la causa en la que ell creia, sempre fou crític amb allò que considerava injust. Humil perquè la seua vida senzilla no concordava amb el valor artístic de la seua obra i la seua vàlua humana.  I generós,  amb tots nosaltres, perquè moltes institucions tenen obra donada per ell de la podem gaudir, i a més, ens deixa un llegat molt valuós també donat al municipi de Mutxamel i que podrem contemplar en el futur Museu Arcadi Blasco.
 
Un Gran Mestre i un gran amic
 
La seua generositat era en tots els àmbits, ara fa dos anys per al col·lectiu La Pasta li vaig demanar un text per al catàleg que ens va fer el Museu d’Onda i ell desinteressadament em va enviar al cap de dos dies un text preciós i encoratjador. Vos deixe el últim paràgraf que avui he tingut plaer de tornar a llegir.
Es va teixint el teixit i s'apropa el dia en que la ceràmica sigui una expressió plàstica capaç com cap altra, de totes les possibilitats que pot donar esta transformació dels materials. la forma i el color  en l'espai, amb l’espontaneïtat de la pintura, sense la seva ficció; la rotunditat de l’escultura més el concepte espacial de l'arquitectura, el buit. I amb la màgia afegida del foc dominant.
Vos desitge el millor per a un futur brillant.
 
Arcadi Blasco
Gràcies Arcadi
 
Aquest llogaret ha parlat d'ell en moltes ocasions:
 

Luis Ibáñez, Ceramista (1951-2011)

Per sempre Luis...


La noblesa de l'argila és evident, la unió de diversos minerals barrejats amb aigua i cuits formen una matèria sòlida, robusta i única que perdura al llarg del temps.

Els ceramistes estem fets d'un altre material més fràgil, som els que donem forma a l'argila amb els nostres sentiments i deixem en ella la petjada del que hem sigut (o del que un dia vàrem ser). Així, l'última obra de Luis, inacabada, l'hem revestida amb l'afecte de tots i totes els que estimem el nostre ofici, per a mostrar el calor al nostre company i evocar el gran llegat que ens deixa i que formarà part de l'Alcora i de la Història de l'Art.
 

Cartell de l'exposició
El proper 1 de març s'inaugurarà al Museu de Ceràmica de l'Alcora una exposició-homenatge al ceramista Luis Ibáñez Gallén, mort sobtadament fa dos anys.
Homenatge merescut per la seua trajectòria i per seua la passió per la ceràmica.


Luis Ibáñez (raku)

Taller CEART (Luis Ibáñez i Lidón Mor)

Pepe Barrachina (saggar firing)

El vaig conèixer personalment a l’Alcora en una activitat programada pel Museu de Ceràmica de aquesta localitat en l’any 2006.

Amb la participació de diferents ceramistes i amb la col·laboració del grup de percussió La Sombra del Dragón, vam fer una performance amb música de percussió, foc i fang a la plaça de Loreto i que va acabar amb un gran raku.

Jo estava amb el grup de Luis, vam realitzar una de les escultures de fang humana, cobrint un cos veritable amb barbotina, com si modelarem amb les mans una figura,  què més tard, entre foc i música, cobraria moviment...va ser tot un espectacle!

Dies després, ell passà a visitar la meua  l’exposició Ciutats i em va convidar a veure el seu taller.


 Aleix-Vicent Guzman i Traver (engalba i esmalt, cocció oxidant)

Martí Bosch i Paus (retrat de Luis)

Treball de Luis Ibáñez
Quan la direcció del Museu em proposà revestir dues obres de Luis, em va parèixer un profanació, encara que no és la primera vegada que dos artistes intervenim en la mateixa obra, personalment, ho he fet en algunes ocasions, les últimes amb Veena Seshadri, ella l’hi dona la forma, amb la saviesa de qui domina el ofici, un munt de contorns i textures que jo complemente amb les tonalites que donen els pigments, òxids o esmalts.


 Luis Ibáñez Gallén
 
Taller CEART (Luis Ibáñez i Lidón Mor)
 
Però, ja en el taller, observant les formes tornejades i manipulades per les mans expertes d’un artista que domina les formes com Luis, em va agradar la idea. Vaig recordar el performance de la plaça, on vam cobrir un cos de barbotina i el misteri del foc, li donava vida!

Pense que li ha passat el mateix a la resta de ceramistes que han col·laborat en l’exposició.


Ací teniu el text del director del Museu de Ceràmica, Eladi Grangel.

Inauguració: divendres 1 de març a les 20:00h

LUIS IBÁÑEZ, CERAMISTA (1951-2011)
De l’1 de març al 28 d’abril de 2013

C/ Teixidors, 5
L’Alcora (Castelló)
tel 964362368

Fotografies: Totes les imatges d'aquesta entrada han estat facilitades pel Museu de l'Alcora